Somnisdesperts.net

Educant la consciència, actuant en conseqüència TRES ARTICLES DE BA JIN (LI PEI KAN)
SOBRE ELS PROBLEMES DE L’ANARQUISME
I LA REVOLUCIÓ XINESA
Vera Z19/07/2008www.alasbarricadas.orgTraducció al castellà de José Antonio Gutiérrez DantonExtret de: anarkismo.net Li Pei Kan (Ba Jin) al 1928
Els següents tres articles, disponibles per primera vegada en castellà, han estat escrits ala dècada dels ’20, moment històric que va ser testimoni de l’auge i declivi del movimentanarquista xinès. Aquests, van ser escrits per Li Pei Kan (Xengdu, 1904 – Xangai, 2005),més conegut pel seu pseudònim Ba Jin. L’autor, figura de la literatura xinesa del segleXX, és més conegut per la seva obra com a literat que per la seva obra com a militantanarquista*. Creiem important la seva reproducció perquè en ell s’hi aprecia el trànsit, enel transcurs del procés revolucionari xinès, del càndid idealisme que reposa tan sols en laforça d ela “Idea”, al pensament crític de l’anarquisme revolucionari que extreu lliçons dela pràctica (del fracàs en aquest cas).
En l’últim article, datat al 1927, podem apreciar una evolució crítica que ressalta lanecessitat de plantejar-se els problemes pràctics de la revolució: Hi ha bases objectivespel comunisme anarquista? Com crear-les, aleshores, de forma coherent amb elsprincipis i pràctiques llibertàries? Quin rol han de jugar els anarquistes en una lluita en laqual són un factor minoritari? Com construir un programa revolucionari dels anarquistesque tingui relació amb les necessitats i aspiracions concretes del poble i no sols ambqüestions d’ordre filosòfic? En quant a moviment minoritari, quin rol podien jugar elsanarquistes en la unitat de les forces revolucionàries per aconseguir els objectiuscomuns, sense necessitat de sepultar les diferències? Com establir una política d’aliancescorrecta? És de destacar que cap aquest moment, molts anarquistes xinesos haviendecidit unir-se al Kuomintang o al Partit Comunista Xinès, davant la incapacitat delmoviment anarquista xinès d’aleshores de donar resposta a moltes de les qüestionspràctiques que sorgien en la lluita revolucionària.
Creiem que en la literatura d’aquests tres articles trobem molts elements valuosos pelpresent que permeten entendre la necessitat de convertir a l’anarquisme en programarevolucionari, que es plantegi decididament les dificultats que plantegen la construcciód’una nova societat, així com la llarga batalla per conquerir-la. Però que a més rebutgi elsectarisme que ens aïlla, al dogmatisme que ens impedeix veure els problemes actuals i al’idealisme que ens allunya de la realitat, trilogia destructiva, desafortunadament, moltprevalent en els cercles anarquistes i de l’esquerra revolucionària en general. Els lectorspodran treure les seves pròpies conclusions de la lectura dels articles.
Vull agrair, abans que res a Robert Graham, per tenir l’amabilitat de facilitar-nos les Educant la consciència, actuant en conseqüència versions completes, que reproduïm aquí, dels articles de Ba Jin. Aquests havien estatpublicats originalment, en versions resumides, en la seva excel·lent antologia en llenguaanglesa “Anarchism: A Documentary History of Libertarian Ideas” Vol. 1 (publicat perBlack Rose Books, Canadà, 2005), la qual presenta una fascinant col·lecció dedocuments de l’anarquisme internacional fins a 1939, amb alguns documents de rebels irevolucionaris pre-anarquistes de gran interès. Em permeto dir que aquesta excel·lentantologia representa una valuosa contribució pels qui estudien els moviments populars iel desenvolupament històric de les idees revolucionàries. Alguns documents publicatseren, fins aleshores, pràcticament impossibles d’aconseguir, tot i la seva importància itranscendència en un determinat moment històric. Seria quelcom excel·lent podercomptar, algun dia, amb una versió d’aquesta antologia disponible en llengua castellana.
També vull reconèixer a l’estudiant Shuping Wan, de la Universitat de Montgomery, perles seves traduccions del xinès a l’anglès que em permeteren realitzar les traduccions alcastel à, i a Andrew Flood per la contextualització històrica que va escriure dels articles,les quals ajudaran al lector a entendre millor el contingut d’aquests articles.
José Antonio Gutiérrez D. (Traductor)18 de juliol de 2008 *Per més detal s sobre la vida de Ba Jin es pot revisar un article publicat en anglès perJoe Black http://www.anarkismo.net/newswire.php?story_id=1526 o un article originalmentaparegut a Le Monde Libertarie i traduït per l’òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica“Tierra y Libertad”, el qual també hem reproduït en aquest portalhttp://www.anarkismo.net/newswire.php?story_id=4157 Una introducció a l’anarquisme al llindar de la revolució xinesa
De no ser per uns quants esdeveniments, tals com la Llarga Marxa i la Comuna deXangai, el desenvolupament de la revolució xinesa és relativament ignorat per l’esquerraa occident, principalment si es compara amb el coneixement que es té de revolucionscom la russa de 1917, l’espanyola de 1936 o inclús els esdeveniments de París al Maigde 1968. Aquells sectors de l’esquerra influenciats pel Maoisme o que es reclamend’aquesta corrent, no han ajudat en aquest sentit. La seva versió de la història ha tendit acentrar-se simplement en esdeveniments que ressalten el rol d’un sol home i bolquen totun segle d’història revolucionària cap a aquells esdeveniments rellevants a ell.
L’anarquisme va jugar un rol central en el desenvolupament del moviment revolucionari aXina. Per un extens període, fins una data tan tardana com 1925, la majoria de l’alaradical del moviment revolucionari era més aviat anarquista que marxista. L’historiadorArif Dirlik diu que “No hi havia una ‘esquerra marxista’ a la qual referir-se a Xina sinó capa 1920-1921. la majoria dels qui emergien com a líders del moviment comunista a Xinavan passar per una etapa anarquista abans de fer-se marxistes”. (1) A la major part d’aquest període, el gruix del moviment revolucionari era de caràcternacionalista i republicà. A finals de 1911, el règim dels X’ing col·lapsà, no tant per unmoviment unificat entorn a un programa de canvi, sinó per la seva pròpia falta de Educant la consciència, actuant en conseqüència popularitat. El buit que aquest va deixar, inicialment va ser omplert pel republicà radicalSun Yat-sen, el qual va ser ràpidament reemplaçat per una figura militar reaccionària,Iuan Xih-k’ai, qui va canviar de bàndol al deixar de ser afavorit pels X’ing.
Durant les següents quatre dècades, Xina es dividiria en diferents regions. Pels 15 anysque van seguir, una multitud de cacics locals, als quals es fa menció com a ‘cabdills’, vanlluitar entre sí i amb els nacionalistes pel poder. Quan el Partit Comunista va començar aemergir a la dècada de 1920 com a una força significativa, ho va fer gràcies a una exitosaaliança política i militar amb els nacionalistes, una aliança que va ser ofegada en sang al1927.
Però a la dècada de 1910, la lliçó immediata que van extraure molts joves revolucionarisd’aquest caos va ser que la societat tradicional xinesa havia de ser activamentdesmantel ada abans de que es pogués donar qualsevol progrés real. En aquests anys,un moviment intel·lectual revolucionari de “masses”, el Moviment per la Nova Cultura, esva desenvolupar en aquest 5% de la societat xinesa que conformava la seva èlit. Aquestmoviment, el qual també ha estat anomenat Moviment 4 de Maig, va ser bastantoccidentalitzant en la seva lluita contra la tradició, a la vegada que rabiosamentantiimperialista en relació amb la “humiliació de Xina” duta a terme per Occident i Japó.
L’assaig de Ba Jin, “El Patriotisme i el camí cap a la felicitat dels xinesos” és unaadvertència sobre els efectes negatius de l’onada patriòtica desfermada pel Moviment 4de Maig. Ell crida, en canvi, a abolir el govern, la propietat privada i l’Estat.
Aquest període també va ser testimoni dels inicis del moviment obrer organitzat a Xina.
Liang Bingxian, una persona vinculada a la organització anarquista “Societat per l’Estudidel Socialisme” va publicar el primer diari obrer, “Treball”, al 1918. Guangzhou (Cantó) erael centre d’aquest moviment en desenvolupament i els anarquistes de Guangzhou al 1918van ajudar a organitzar el Sindicat de Treballadors de Salons de Tè de Guangzhou, elqual comptava amb 11.000 membres. Cap al 1921, els anarquistes de Guangzhou havienorganitzat almenys 40 sindicats, i gent com el germà del prominent anarquista Xifu o LiuXixin eren dirigents obrers (2). Aquest és el context en el qual Ba Jin escriu “Comconstruir una societat de l ibertat i igualtat genuïnes”, en el qual explica els conceptesbàsics de l’anarquisme als seus “amics obrers”.
A Xina, la Revolució Russa es va entendre inicialment com una revolució anarquista,degut principalment a la falta d’una tradició revolucionària marxista a Xina. “Treball”, editatper anarquistes, va ser el primer diari que es va dedicar a discutir la revolució enprofunditat, i ho van fer de tal forma que, segons Dirlik, es podia entendre com “unarevolució en perfecta harmonia am bles aspiracions anarquistes” (3).
Xen Duxiu s’havia passat al marxisme i al 1921 convocava al Primer Congrés del PartitComunista Xinès (PCX). Hi van assistir 13 delegats que representaven a uns 57membres. Molts d’ells eren, de fet, anarquistes. La naturalesa laxa del partit en aquestsmoments es reflecteix en la incapacitat d’aquesta conferència, que va ser sostinguda aXangai, per acordar un manifest, i encara més pel fet de que dos d’aquests delegats vanacabar sent ministres del govern pro-japonès de Nanking durant la guerra (4). El número de militants anarquistes va seguir creixent, fins i tot a començaments dels ’20, igràcies al Moviment 4 de Maig, es van formar societats anarquistes a Beijing, Xangai,Nanking, Tianjin, Guangzhou, Zhangzhou, Hankou, Xengdu i Xangxa, així com a França,Singapur, Filipines, San Francisco (EUA) i Vancouver (Canadà). Entre 1910 i 1928, esvan formar 92 societats anarquistes, freqüentment, amb publicacions independents. El Educant la consciència, actuant en conseqüència punt màxim que es va assolir va ser en el període de 1922 a 1923 en el que apareguerenmés de 70 publicacions anarquistes. Però el número de militants mai va ser tan gran, si elcomparem amb la població: Xiao Xing va escriure a la revista mensual “RecolzamentMutu” al 1923 que estimava en varis milers el número d’anarquistes a Xina (5).
No obstant el seu prolongat període d’intensa activitat i el major número d’anarquistes encomparació a altres tendències, els anarquistes no van poder establir cap classe decoordinació nacional forta, ni tan sols a nivel regional, a excepció d’una o duesconferències i federacions petites. En part, això va ser degut a la repressiógovernamental, però el factor de major pes, va ser el fet de que els anarquistes xinesosno van tenir, en realitat, coherència organitzativa. I ja que l’anarquisme no els va entregaruna solució organitzativa en moments en que la revolució es feia cada cop més intensa,molts dels anarquistes que van seguir actius, van acabar en un dels dos polsrevolucionaris que creixien, el Kuomintang o el PCX.
Al 1922, per ordres de Moscou, el PCX es va unir al Kuomintang. Aquesta aliança vaacabar en una massacre, però en l’immediat, li va permetre al PCX créixer de 195membres al juliol de 1922 a 58.000 a la primavera de 1927, quan ja era, de lluny, la majorforça revolucionària d’esquerres. Al ser l’aliança exitosa, Xiang Kai-Xec, el líder delKuomintang i del govern nacionalista revolucionari establert al 1923 que des deGuangzhou llançava una ofensiva militar contra els cabdills del centre i del nord de Xina,va poder reconèixer el poder creixent que tenia el PCX i va decidir aniquilar-lo. El 12d’abril, Xiang Kai-Xec, aliat amb matons locals i amb policies del barri francès, va llançarun brutal atac a Xangai contra el PCX i en contra de les organitzacions obreres engeneral. Milers d’obrers i de militants del PCX van ser assassinats en combat o executatsamb posterioritat, sent tan el moviment sindical com el PCX aixafats.
Al 1927, els anarquistes eren una força política més aviat esgotada a Xina. L’assaig deBa Jin de 1927 “L’anarquisme i la Qüestió Pràctica”, és, almenys parcialment, unaresposta al fracàs de l’anarquisme xinès en entregar una alternativa al PCX. En ell, tractade les limitacions dels qui confiaven en la propaganda abstracta, dient: “Si ensconsiderem revolucionaris, no hauríem de permetre’ns el luxe de la parauleria buida ni dedonar-nos aires desinteressats. Hem d’abocar-nos al torrent revolucionari”.
1- Anarchism in the Chinese Revolution, p2 2- Anarchism in the Chinese Revolution, p15 3- Anarchism in the Chinese Revolution, p178 4- Lucien Bianco, Stanford University Press, 1971, p54 5- Anarchism in the Chinese Revolution, p13 Educant la consciència, actuant en conseqüència COM CONSTRUIR UNA SOCIETAT DE LLIBERTAT I IGUALTAT GENUÏNES
(1921)
En aquests dies la “llibertat” i “igualtat” s’han convertit en les frases predilectes de certespersones. Si se’ls pregunta què vol dir llibertat, contestaran: “la llibertat correspon a lallibertat de paraula, premsa, associació i correspondència”. Si se’ls pregunta què vol dirigualtat, contestaran: “tot ciutadà és igual davant la llei, sense cap discriminació”. Peròaixò no és ni genuïna llibertat ni igualtat. Si està amb desacord amb el que afirmo, lidemano que escolti les meves paraules.
L’obstacle per la l ibertat del poble és el govern. Des del naixement del govern, el pobleha perdut la seva llibertat completament, i són controlats per aquest. Volem l’amorrecíproc entre els germans i germanes de tot el món, però els governs ens forcen alpatriotisme, a convertir-nos en soldats que assassinen als seus compatriotes del món.
Fins i tot en la mateixa Xina aquesta situació és terrible, i els xinesos assassinen a altresxinesos. En aquests anys, a les províncies de Hunan, Xanxi i de Sixuan, corren rius desang i els cadàvers s’amunteguen com a muntanyes. Semblant misèria atroç ésprecisament el benefici que hem rebut del govern.
Els capitalistes monopolitzen la propietat comú que pertany a tot el món, i els pobresperden els mitjans per la seva subsistència. Enl oc de castigar a aquests capitalistes, elgovern els protegeix mitjançant les lleis. El poble, que manca de possessions, ha derecórrer al robatori amb la finalitat de poder sobreviure. En realitat, són forçats a això pelscapitalistes, però el govern els anomena lladres, i els afusella. No és que justifiquem elrobatori. Sinó que volem recuperar algunes de les nostres possessions confiscades. Perquè mereixem nosaltres ser afusellats quan a aquells capitalistes que roben els bénscomuns de tothom se’ls permet una vida còmoda? Si el poble no recorre al robatori,aleshores només li queda demanar almoina. A vegades, el govern i els capitalistesdemostren la seva benevolència, i entreguen al pobre una ínfima quantitat dels diners quehan robat, i anomenen aquest acte amb el grandiloqüent terme de filantropia. I falsamentens acusen de gaudir més la mendicitat que el treball. Lectors! No volem treballar? Peròla veritat és que no ens donen oportunitats de treball i després abusen de nosaltres.
Aleshores, l’així anomenada llibertat i igualtat que hem mencionat, no té, com sembla,res a veure amb el poble! Això és una genuïna llibertat i igualtat? No ho crec. Què és,aleshores, la genuïna llibertat i igualtat? Crec que només l’anarquisme significa unagenuïna l ibertat i que el comunisme significa una genuïna igualtat. La única manera deconstruir una societat d’una genuïna llibertat i igualtat és la revolució social.
Què és l’anarquisme? L’anarquisme proposa que el govern i tots els seus organismesdependents siguin abolits, i que tots els mitjans de producció i els productes pertanyin alconjunt del poble. De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les sevesnecessitats. Que cadascú desenvolupi aquelles tasques que s’ajustin millor a les sevescapacitats. Alguns seran doctors, alguns seran miners. Els treballs més pesats tindranmenys hores de treball, mentre que els més fàcils tindran més hores. El menjar, lavestimenta i l’habitatge seran subministrats per certes institucions. Tots tindran igualeducació, sense distincions. Un anarquista francès va dir “si tots treballessin dues horesdiàries, les necessitats de tot el món es veurien cobertes”. Kropotkin també va dir: “Si totstreballessin quatre hores diàries, hi hauria de sobres per satisfer les necessitats de tota lasocietat”. Crec que ningú estaria indisposat a trebal ar tan poques hores.
Sense les lleis de la política hi haurà una genuïna l ibertat; sense capitalistes, hi hauràuna genuïna igualtat.
Educant la consciència, actuant en conseqüència Amics meus treballadors! Per favor imaginin la llibertat i la igualtat en una societat senseels poders autoritaris! Volen tal societat? Si així ho volen, s’ha de lliurar la revolució sociali derrocar als pèrfids polítics. La societat de la llibertat i igualtat aleshores només serà unarealitat. Uneixin-se immediatament amb tots els seus amics! Si continuen tolerant els seuspesars, senzillament estaran permetent que els converteixin en carn per la picadora delscapitalistes! Creguin-me! Li Pei Kan – Ba Jin(a la revista mensual Semi, Núm. 17, 1 d’Abril de 1921) EL PATRIOTISME I EL CAMÍ CAP A LA FELICITAT DELS XINESOS
(1921)
Avui en dia veiem a Xina convertir-se en una societat en tenebres. Sota el pes d’aquestaobscuritat, alguns joves conscients proposen que la única manera per salvar a Xinad’aquesta situació miserable, és promoure el “patriotisme”, prendre el “patriotisme” coml’únic camí cap a la felicitat pels xinesos. Pel mateix, la paraula “patriotisme” s’escolta pertot el país. Aquest és un fenomen terrible. Crec que el “patriotisme” és un obstacle al’evolució humana. Com a membre de la humanitat la meva consciència em mou arebutjar semblant fal·làcia i a oferir el meu propi suggeriment respecte el “camí cap a lafelicitat dels xinesos”. Les paraules que dic sorgeixen de la meva consciència. Crec queen un país tan gran com ho és la Xina, hi hauria d’haver ni que siguin alguns pocs amb laconsciència per recolzar les meves idees.
Què és el “patriotisme”? Tolstoi ens diu correctament que el patriotisme és “com unamàquina de mort. El que practica és l’art de l’homicidi, el que discuteix és de quinamanera assassinar. No té res a veure amb la vida real de les masses”. Per sorprenentque soni, aquesta cita captura perfectament l’esperit del “patriotisme”. A excepciód’alguns cabdills cruels i dels polítics, els éssers humans s’oposen i condemnen lesguerres, i l’origen de les guerres, de fet, és el “patriotisme”. Si els éssers humanss’estimessin i treballessin junts en pau, per què hi hauria guerres? El “patriotisme” vanéixer en “l’Època de l’instint animal”, quan l’Estat va néixer. L’Estat es caracteritza perl’egoisme i la hipocresia. Amb la finalitat de satisfer la seva passió animal, l’Estat força ala seva població a envair altres terres i morir. La victòria bèl·lica porta plaer als cabdills ials polítics, i el fracàs bèl·lic arranca la carn i la sang al poble que paga el preu d’aquest.
Beneficia la guerra d’alguna manera al poble ras? Desafortunadament, el poble ras estroba en total desconeixement de que l’anomenat patriotisme és una arma amb la quals’assassina als seus éssers estimats. El “patriotisme” és una monstruositat queassassina. Per exemple, a finals del segle XIX el govern alemany va promoure elsentiment patriòtic i va implementar la conscripció. Tots els adults, inclosos elsintel·lectuals i sacerdots, havien de prestar el servei militar i així assassinar segons lesordres dels militaristes i polítics. Se’ls ordenava assassinar treballadors en vaga, inclús sieren els seus pares i germans. Quina desgràcia! Hi podria haver quelcom més cruel isalvatge que això? Educant la consciència, actuant en conseqüència Crec que la promoció del patriotisme mai podrà significar la felicitat dels xinesos; en canvi,portarà més misèries. L’únic camí perquè els xinesos busquin la felicitat és l’abolició deles següents institucions: I. GOVERN: El govern és la institució del poder autoritari. Protegeix a les l eis, ensassassina, ens priva dels mitjans de vida, ens insulta i ajuda al capitalisme a assassinarals pobres. Nosaltres, els éssers humans, vam néixer per ser lliures per naturalesa, peròel govern ha creat moltes lleis amb les quals lligar-nos; estimem la pau, però el governens impulsa a la guerra; suposadament hauríem de practicar el recolzament mutu ambels nostres compatriotes de tot el món, però el govern ens força a competir. Tot el que fael govern, contradiu la voluntat de la basta majoria del poble. Però sobretot, el govern ésla base del patriotisme. Si volem buscar la felicitat, la nostra prioritat ha de ser derrocar algovern.
II. PROPIETAT PRIVADA: La propietat privada és fruit del saqueig. La propietatoriginalment pertanyia a tots els éssers humans, però un número reduït de persones,mitjançant el seu poder i els seus coneixements, s’apropiaren de la propietat comú. Aixòva dur a que els més dèbils es veiessin sense sostre, i a que els més poderosospoguessin comprar la força de treball aliena. Ells gaudeixen del que produeixen elstreballadors, mentre a aquests no els queda res. La propietat privada és la injustícianúmero ú en el món. A més, la propietat privada ha dut a la rivalitat, al robatori, al latrocinii a la degeneració moral. És la propietat privada la que ha mantingut al govern per tant detemps. Conseqüentment, l’abolició de la propietat privada farà més fàcil l’abolició delgovern.
III. RELIGIÓ: La religió encadena el pensament humà i obstaculitza l’evolució humana.
Mentre volem la recerca de la veritat, ella ens entrega supersticions; mentre volem elprogrés, ella ens demana ser conservadors. Alguns sacerdots diuen: “Déu és omnipotent.
Déu és la veritat, justícia, genitlesa, bellesa, poder i vitalitat, mentre que l’Home és lafalsedat, la injustícia, la maldat, la lletjor, la impotència i la mort; Déu és l’amo, l’Home unesclau. L’Home, per sí sol, no és capaç d’assolir la justícia, la veritat, la vida eterna, i hade seguir les revelacions de Déu. Déu va crear el món, i els monarques amb els seusoficials representen a Déu i mereixen ser servits pel poble” (Això és el que Carles Id’Anglaterra ha anomenat el “dret diví dels monarques”). Aquesta és l’essència delcristianisme i es poden apreciar moltes similituds amb algunes de les religions mésimportants. El comentari de Bakunin: “Si Déu realment existís, seria necessari abolir-lo” ésgrandiós. S’ha de fer-lo realitat.
Les institucions discutides són totes les nostres enemigues. Abans de prendre el rumb pelcamí de la felicitat, és precís abolir-les. Després, distribuirem la propietat, iniciarem lesnostres associacions lliures, practicarem els principis del recolzament mutu, de cadascúsegons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats, tots per a un i un pertots. No és aquesta una vida feliç? Però, hem de pagar un preu per poder obtenir aquestafelicitat. Quin és aquest preu? És la sang calenta de molta gent. Bakunin va dir: “Res enaquest món és més excitant i dóna més plaer que l’empresa revolucionària! Què Educant la consciència, actuant en conseqüència preferiries? Que la teva vida es basés en el teu sotmetiment al poder despòtic o arriscarvalerosament la teva vida en una lluita sense quarter contra la tirania?” Que entusiasta ivalerós! Espero que vostès amics s’uneixin a nosaltres i contribueixin amb la seva sangcalenta a la més excitant i plena de plaer de les empreses revolucionàries! Marxem juntspel camí del a felicitat! Ba Jin(El Despertar del Poble, Núm. 1, 1 de Setembre, 1921) L’ANARQUISME I LA QÜESTIÓ DE LA PRÀCTICA
(1927)
L’anarquisme és producte del moviment de masses, i mai pot divorciar-se de la pràctica.
De fet, l’anarquisme no és un somni ociós transcendent en el temps. No podria havernascut abans de la Revolució Industrial, ni haver-se desenvolupat abans de la RevolucióFrancesa. Molts xinesos sostenen que Lao Tzu i Xuang Tzu van ser els (primers)anarquistes de Xina. Però això és molt enganyós. El taoisme no comparteix res ambl’anarquisme modern. El temps de Lao Tzu i Xuang Tzu no podria haver produït les ideesde l’anarquisme modern.
Penso que molts tenen una mala comprensió de la doctrina anarquista. És cert que elsanarquistes s’oposen a la guerra, però al tipus de guerra a la qual els anarquistess’oposen és a aquella que es deriva de la lluita pel poder entre cabdills i polítics. Nosaltressí que recolzem la lluita dels oprimits contra els seus opressors, i la lluita del proletariat encontra de la burgesia, perquè és una lluita d’autodefensa i llibertària, a la qual Malatestaconsiderava “necessària i sagrada”. També recolzem la guerra de les colònies en contradels seus Estats metropolitans i la guerra de les nacions dèbils en contra de les potènciesimperialistes, tot i que la finalitat de tals guerres sigui una mica diferent del nostre ideal.
Alguns s’oposen a la lluita de classes, al qual, argumenten, és contrària a la felicitat delconjunt de la humanitat. Hi va haver un article a la Veu del Poble (Núm. 33), que reflectiaaquest punt de vista. Els anarquistes, de cap manera, s’oposen a la lluita de classes, i defet l’animen. L’anarquisme és l’ideal i la ideologia de la classe explotada. en la lluita declasses. Resulta enganyós, senzillament, proposar la recerca de la felicitat col·lectiva deal humanitat, quan la humanitat no és un conjunt harmònic, i està dividida des de fatemps en dues classes antagòniques. “L’anarquisme mai ha estat l’ideal de la classedominant” (Kropotkin). “El veritable creador de l’anarquisme és la classe obrerarevolucionària” (Alaiz).
Cap problema pràctic pot ser més important que aquell de la Revolució Xinesa. És elproblema de com iniciar aquella revolució social que ocorre als nostres caps tot el temps.
Som materialistes (destacats anarquistes com Kropotkin o Bakunin, van ser totsmaterialistes). Entenem que l’arribada a la revolució social no pot estar determinada perles nostres bones intencions. Es desprèn de l’evolució social i està determinada per lesnecessitats de la història. Dins dels límits permesos per les condicions materials, elsesforços dels individus poden facilitar l’evolució social, però no és l’únic factor enl’evolució social. No concordo plenament amb el camarada Huiling. Jo sóc partidari deldeterminisme, que no és el mateix que fatalisme. El determinisme no nega les proves dela voluntat humana i reconeix que els humans no són una substància passiva. Tot i queno sigui controlat per l’ambient, aquest sí que limita els seus moviments. Les afirmacionsde Huiling són irrellevants pels deterministes.
Educant la consciència, actuant en conseqüència No hi ha contradicció entre revolució i evolució. Reclus va dir: “L’evolució i la revolució sónun mateix fenomen en una seqüència d’accions: l’evolució opera abans de la revolució ies desenvolupa en la revolució”. L’anarquisme no pot ser realitzat en un període breu detemps. El seu èxit requereix l’acumulació fruit de la revolució i construcció ininterrompuda.
Alaiz comentava: “La realització de l’anarquisme no ve de sobte. No hi ha manera de quepuguem realitzar a cabdalitat l’ideal anàrquic d’un sol cop, i hem d’implementar-lo pas apas”. És impossible per nosaltres realitzar cabdalment l’ideal anàrquic en les condicionsactuals de Xina. El nostre ideal, l’ideal d’una societat futura, és correcte. No és unail·lusió, però la seva realització es veu limitada per les condicions materials. En altresparaules, la societat ideal no apareixerà de sobte com un miracle; ho farà gradualment.
Tots els nostres esforços poden accelerar la seva arribada, però tot i així hi ha limitacions.
Això pot no ser quelcom ideal com voldríem, però és la realitat. Si hi ha una revoluciósocial a Xina, volem realitzar plenament la societat ideal de l’anarquisme; però, éspossible practicar el principi de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segonsles seves necessitats, quan l’economia xinesa està subdesenvolupada, i quan necessitatsbàsiques i fins i tot l’aliment, depenen de les importacions de l’estranger? En talscondicions, hem de saber ser flexibles. Això no significa acceptar la derrota. Però hem depreparar-nos per quan la revolució vingui, i hem de permetre que els obrers desenvolupinla indústria per mitjans cooperatius. Fins i tot després de l’inici de la revolució, pernosaltres serà impossible assolir l’ideal social de l’anarquisme d’un sol esforç. Hem decaminar cap al nostre ideal pas a pas.
Aquesta només és una hipòtesis sobre la situació de Xina després de que ocorri larevolució social, però no podem saber realment si això succeirà en un futur proper. Enprimer lloc, les condicions materials a Xina no estan madures; en segon lloc, l’esquerdaentre els anarquistes xinesos i les masses encara és massa gran. Alguns anarquistesnomés s’interessen en la propaganda de certs principis cap al poble, però mai espregunten si la seva propaganda és accessible al poble i què és el que realment desitja elpoble. Com podem inserir-nos en el moviment obrer sense conèixer les sevespreocupacions immediates? Difícilment serà possible demanar-los dur a terme unarevolució si els seus estómacs estan buits. És cert que la revolució social a Xina noocorrerà en lo immediat, però hem de començar a preparar-nos i a facilitar la sevainauguració.
Xina ha entrat en l’era de la revolució. Molts dels moviments revolucionaris a Xina no sónmoviments del Partit Nacionalista (Kuomintang) sinó moviments del poble. Desenes demilers d’obrers estan en vaga i nombrosos joves lluiten als camps de batalla. Sota elterror blanc, són molts els que es dediquen a la revolució. No tenen el menor temor a lapresó o a la mort. Hi ha qui diuen que aquests revolucionaris són manipulats per unnúmero reduït de persones, que somnien amb riqueses i poder, que són la carn de canódels nous cabdills, que són seguidors lleials dels Tres Principis del Poble (del PartitNacionalista) i que volen instal·lar un govern burgès. Això és absolutament fals. És certque hi ha diferències entre l’expedició del nord de l’Exèrcit Nacionalista i el movimentrevolucionari de Xina, entre la guerra d’independència d’un país semi-colonial i elsobjectius anarquistes, però nosaltres els anarquistes no estem en oposició, sinó quesimplement volem anar més lluny. Abans de que puguem abolir el capitalisme, no ensoposem, de cap manera, a cap classe de moviment antiimperialista. Detesto la RússiaSoviètica, però encara detesto més a les potències imperialistes; detesto el PartitNacionalista, però encara detesto més als cabdills. La raó és senzilla. La Rússia Sovièticano és tan nociva com les potències imperialistes, i el Partit Nacionalista i els cabdills nosón hienes de la mateixa camada. Certament, seria meravellós si poguéssim oferir Educant la consciència, actuant en conseqüència quelcom millor al poble. No és problema per a un acadèmic burgès el realitzar, amb airedesinteressat, parauleria buida en la oposició, però per a un revolucionari, això és uncrim. “Perfecció o res” és la idea dels individualistes, no la idea de revolucionaris quelluiten pels interessos del poble, doncs tal idea no reflecteix les necessitats del poble. Sino hi ha manera de donar la felicitat “perfecta” al poble, com se li pot negar la oportunitatde gaudir una mica més de felicitat? Ha d’entendre’s que aquest moviment revolucionarino és monopoli d’un partit polític particular. Sense la participació i el recolzament delpoble, com es poden derrotar els cabdills? Els anarquistes no juguem un rol influent en elmoviment. Aquest va ser el nostre error. Si ens dediquem, simplement, a ser espectadorsd’aquest moviment i a denigrar-lo, com si fos una mera l uita pel poder, o un enfrontamententre cabdills, i si descrivim al Partit Nacionalista i a Zhang Zoling (un cabdill manxú) coma hienes de la mateixa camada, aleshores, els conservadors dretans poden estarcontents i donar-nos les gràcies! Hauríem de saber que no tots els participants d’aquest moviment són membres lleials delPartit Nacionalista. Per exemple, creuen que la opinió d’un obrer en vaga pot ser lamateixa que la de Xiang Kai-Xek? Entenen els obrers cabdalment els Tres Principis delPoble? Algun cop han llegit el “Pla General per la Construcció de la Nació-Estat” de SunYat-Sen? Creuen que la opinió d’un estudiant que lluita al camp de batalla pot ser lamateixa opinió que la de Xiang Kai-Xek, el seu comandant en cap? Si prestem atenció ales qüestions pràctiques, ens adonarem de que les solucions reals són molt méscomplexes que els que ens imaginem. Un article publicat a la “Veu del Poble” fa onzeanys pot il·lustrar molt bé aquest punt: “Hem après que els treballadors i els petitscomerciants estan realment fastiguejats amb el govern de Yuan Sjikai i estan prestos a larevolució amb la finalitat de poder subsistir. Si se’ls pregunta pels mals del govern,freqüentment diran que els onerosos impostos els priven dels mitjans de subsistència ique els soldats els assetgen a les seves llars. Les seves preocupacions semblen pocrellevants en comparació amb els grans assumptes plantejats per certs líders i polítics,tals com la traïció a la república, dissolució del parlament, dictadura presidencial, violacióde la Constitució”. Qui podria concordar amb qui digui que aquells “trebal adors i petitscomerciants” comparteixen la mateixa visió que “aquells líders i polítics”, que intentenconquerir el poder i la fortuna, establint una república? A més, si se’ls diu als obrers envaga que Xiang Kai-Xek i Zhang Zoloing són dues hienes de la mateixa camada, no crecque entenguin què es vol dir. Les seves demandes es relacionen íntimament amb lesseves preocupacions immediates. La política no és assumpte del seu interès, i Xiang Kai-Xek, així com el Partit Nacionalista, no són un tema del seu coneixement. Ells nomésestan familiaritzats amb certes consignes com “A baix els cabdills”, “A baix l’imperialisme”,“Recolzem al sindicat obrer”. Detesten al govern dels cabdills i voldrien derrocar-lo,perquè el govern clausura els sindicats, suprimeix al moviment obrer, ajuda alscapitalistes i tracta als obrers com si fos una espina en la seva carn. Podem comprendrecertament la seva reacció, perquè aquesta es relaciona directament amb les sevespreocupacions immediates. En definitiva, no només hem de recordar els principis, sinóque també hem de prestar suficient atenció als problemes pràctics. Malatesta va dir que,al participar del moviment obrer, a vegades els anarquistes han de fer certes concessionsen benefici dels interessos dels obrers, enlloc d’arengar-los per posar l’anarquisme enpràctica immediatament; han de recolzar vagues que demanin augments salarials oreducció de la jornada laboral. No se’ls pot criticar que obrin d’aquesta manera (hi ha quisostenen que les vagues per millores salarials i reducció de la jornada laboral sónquelcom molt moderat, ja que l’augment salarial porta a que els patrons augmentin elspreus, el que no porta cap avantatge als obrers. En realitat, aquest no és el problemacentral. La victòria d’una vaga pot ser que no porti als obrers grans beneficis, però laorganització obrera es veurà enfortida i les seves expectatives revolucionàries seran més Educant la consciència, actuant en conseqüència elevades. Sabem que les expectatives aplanen el camí a la revolució. Tota vagavictoriosa recorda als obrers que són el suficientment poderosos com per resistir alscapitalistes. Amb l’augment de les expectatives i de la confiança en sí mateixos,eventualment s’aixecaran i faran la revolució. Aleshores, els sindicats amb prouexperiència amb la lluita, seran forts i cohesionats per satisfer les necessitats de larevolució).
Si ens considerem revolucionaris, no hauríem de permetre’ns el luxe de la parauleriabuida ni de donar-nos aires desinteressats. Hem d’abocar-nos al torrent revolucionari.
El famós anarquista Bakunin ha estat anomenat un “talentós de la rebel·lió”. En la sevavida, es va unir a nombroses rebel·lions. Tot i que no totes aquestes rebel·lions van seranarquistes, ell es va unir a ells de forma entusiasta. Enl oc de criticar el caràcter noanarquista d’aquestes rebel·lions, Bakunin es va convertir en un participant actiu, i va fertot el que va poder per dur les idees anarquistes a la rebel·lió. La rebel·lió de Lió al 1871n’és un bon exemple. Si volem ser revolucionaris, hem de seguir l’exemple de Bakunin ibolcar-nos al torrent revolucionari, i dur la marea revolucionària a l’oceà de l’anarquismetan com ens sigui possible. Si suposem que la marea no arribarà molt lluny i ensdediquem a construir represes per contenir-la, aleshores la marea ens desbordarà. Com aresultat, serem ofegats per la marea i ni tan sols una gota d’aigua arribarà a l’oceàanarquista. Crec que hauríem d’aprendre de Kropotkin. La seva actitud cap a la RevolucióRussa va ser molt positiva.
En el procés revolucionari rus, els anarquistes van fer les seves contribucions almoviment revolucionari. Després de la victòria de la Revolució Russa, Lenin va ascendiral tron de Nicolàs i va començar a perseguir als anarquistes. Molts diran que elsanarquistes van ser enganyats. De fet, van ser els anarquistes qui van dur a la RevolucióRussa el gust de la revolució social, i la van convertir en un dels grans moviments demasses de la història. Els anarquistes van ser els primers en cridar consignes tals com“control obrer de les fàbriques”, “control camperol de la terra”, que es van estendre entreels obrers i camperols per després ser apropiades pels Bolxevics. Si en aquests momentsels anarquistes haguessin actuat com a mers espectadors, la Revolució Russa haguésestat molt menys significativa i això no hagués estat beneficiós a l’interès dels anarquistesni del poble! És cert que existeix una gran distància entre els resultats de la Revolució i lesexpectatives dels revolucionaris, però no existeix cap raó per afirmar que la Rússia post-revolucionària és pitjor que la Rússia dels tsars. Només els reaccionaris podrien afirmaraixò. Si fem un estudi del moviment revolucionari en la història, descobrirem que en totesles revolucions sempre ha existit una gran distància entre els resultats i les expectatives.
Durant les revolucions, el pensament popular sempre va ser més progressista quedesprés d’aquestes. En la Revolució Francesa, el valent i ferotge poble va prendre lesarmes i es va llançar a l’atac de la Bastilla, les dones proletàries es van bolcar sobreVersalles per arrestar a Lluís XVI i el poble a tot el país es va fer amb garrots i pals perdestruir municipalitats i presons. Quin va ser el resultat d’això? Podria dir-se quel’objectiu d’aquesta gent era establir un govern burgès? La consigna d’aquest moment era“Llibertat, Igualtat, Fraternitat”. Aquesta consigna es va tornar realitat sota Napoleó o fins itot sota l’actual govern parlamentari? Si es descobrissin les paraules “llibertat”, “igualtat” i“fraternitat” escrites als murs d’una presó, o si es descobrís que encara queden algunsrealistes a França, es podria atacar a la Revolució Francesa per haver quedat incompletao maleir-la per tan merder per tan poca cosa? Sense la Revolució Francesa, encarapodríem estar en una època extremadament terrible! Educant la consciència, actuant en conseqüència Però tornem a la discussió de la revolució a Xina. Les propostes del Partit Nacionalistasón contradictòries amb les nostres, i en qüestió de principis, aquest partit és enemicnostre. És ben sabut que el Partit Nacionalista vol construir un bon govern, i que nosaltresvolem derrocar tota classe de govern. Però, no tenim objeccions respecte a algunes deles seves causes, com el derrocament dels cabdills i de l’imperialisme, però volem seguirencara més endavant i rebutgem al govern del Partit Nacionalista i la seva construcció.
(Ja fa molts anys, quan vaig posar la consigna de “confiança de les nacions dèbils perderrocar a tots els imperialismes” en la portada de la primera edició de Poble, algunscamarades a Wuxang i a Hunan van escriure cartes en contra d’aquesta consigna. Deienque la consigna era superficial. Abans d’abolir el capitalisme, em deien, el cridar aderrocar a l’imperialisme era preocupar-se de nimietats i despreocupar-se d’allòessencial. També deien que els anarquistes no havien d’acceptar la idea de que hihagués nacions més dèbils que altres en la humanitat. Jo no concordo amb ells. Noneguem l’existència de nacions dèbils de fet, però, aquestes nacions dèbils haurien demantenir-se esclaves de les potències imperialistes fins que aconseguim la societatanarquista? No poden les colònies i semi-colònies aconseguir la seva independència sinófins l’abolició del capitalisme?). La majoria de la gent només està d’acord amb el PartitNacionalista en el que respecta a certes consignes, però està en desacord en moltesaltres coses. De moment, el Partit Nacionalista és el líder del poble. si anem al poble, siens aboquem al torrent revolucionari, i portem al poble a un objectiu major, aleshores elpoble prendrà una distància natural del Partit Nacionalista i ens seguirà, amb la qual cosaes donarà major influència anarquista la moviment revolucionari, causant una profundaempremta anarquista en la ment popular. Si obrem d’aquesta manera, tot i que la societatanarquista no sigui plenament realitzada d’immediat, el poble avançarà en aquestadirecció (almenys en un sentit millor al de al situació actual). Si fem un esforç, sembraremuna llavor; si intentem construir una represa per contenir el caudal revolucionari, estemcondemnats a ofegar-nos.
Actualment, la revolució a Xina ha anat més enllà dels objectius del Partit Nacionalista.
Per exemple, els camperols s’alcen per derrocar als tirans locals i als terratinentsperversos, associacions camperoles a tot arreu resisteixen contra els terratinents, i elsobrers organitzen sindicats per resistir als capitalistes. Aquestes són notíciesmeravelloses. Quan vaig estar a Xangai, vaig llegir als diaris sobre la “violència” de laclasse obrera a Wuhan. Comparteixo la preocupació d’aquell autor respecte la violència.
Crec que si ens fem part del torrent revolucionari, serem capaços de crear consignesnoves, tals com “autonomia camperola”, “control camperol de la terra”, “abolició delscapatassos”. En moments de revolta i guerra, podem cremar les oficines executives d’undistricte, o podem anar a ajudar als camperols a organitzar comunes que els permetinmanejar els seus assumptes sense la intervenció del govern. Hem d’unir-nos, com atreballadors, al moviment sindical, pensar en les preocupacions dels nostres companys icrear noves consignes, tals com la reducció de les hores de treball, protecció pels mitjansde vida de l’obrer, i educació pels trebal adors. Entre les coses importants de la Xinacontemporània, la prioritat ha de ser la defensa del dret obrer a supervisar directamenttots els equips de la fàbrica, suprimir als capatassos, i negociar amb la patronalmitjançant els sindicats. Sobre la consigna de que els obrers prenguin les fàbriques, crecque de moment això no és factible, tot i que haguem de promoure-la al seu degutmoment. A la pràctica, les nostres consignes han de ser rellevants per les preocupacionsimmediates del poble.
Podem criticar els principis del Partit Nacionalista i del Partit Comunista, però no hem dedenigrar-los. Hem de respectar la dignitat personal dels nostres adversaris. Per suposat Educant la consciència, actuant en conseqüència que cabdills bàrbars com Zhang Zoling, Zhang Zongshang, Wu Peifu, Sun Xuanfang sónexcepcions. Alguns camarades sostenen que hauríem de col·laborar amb el PartitNacionalista, per exemple, respecte la qüestió de l’abolició dels cabdills. De fet, el nostrecamarada rus Makhno (un general anarquista segons les paraules d’Osugi) va estarplanejant venir a Xina i unir-se a l’exèrcit nacionalista per combatre a Zhang Zoling. Enaquests moments, no sé amb certesa si estic o no d’acord amb ells. Probablement, seremincapaços de prendre una decisió mentre no estiguem llestos per això. Tot i així, hi ha quisostenen que hauríem d’unir- nos al Partit Nacionalista, qüestió a la que m’oposoenèrgicament.
Per resumir, si ens aboquem al torrent revolucionari de Xina, tot i que no estiguem encondicions de construir la societat anarquista en un obrir i tancar d’ulls, aproparem elpoble xinès a l’ideal anarquista, i portarem una major influència anarquista al moviment.
Això, sens dubte, seria una actitud més positiva que ser espectadors despreocupats o fercrítiques indiscretes.
*Era conscient de que els meus coneixements sobre l’anarquisme eren massa pobres.
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir venir a França, lloc d’origen de l’anarquismemodern, per dedicar-me a estudiar l’anarquisme. Em sento com un desertor. Mentre elpoble estava lluitant al camp de batalla per la revolució xinesa, jo sortia de Xina. Potserno hauria d’estar facultat per parlar! Amb aquest article pretenc animar a altres a queescriguin, ja que jo estic distant. Em sento culpable al respecte, però espero que, tot i queel meu dret de parlar pugui posar-se en dubte, els meus camarades sàpiguen trobar enaquest article quelcom que valgui la pena.

Source: http://www.somnisdesperts.net/pdf/tresarticlesdebajinsobreelsproblemesdelanarquismeilarevolucioxinesa.pdf